Fent equilibris...

Dissidències (VI) La Trinitat pensament/paraula/acció

Ho creiem, ho diem i ho fem...sense escisió...amor i entusiasme...

...quan les energies convergeixen en una i sents que formes part d'un lloc, quan el temps no té cap importància i deixa d'existir, quan la bellesa de la posta de sol i la companyia deixen que el silenci sigui un amic... David Motoso

Dissidències (V) El cas Batiste Malonda

Per a qui és l'educació? Per a qui, les lleis? Per a qui, la democràcia...? (demos +kratós, govern o poder del poble). Hi ha reclamacions que espaialment ens són llunyanes, però que de fons, ens són tan conegudes i tan antigues com les besàvies...Setembre està al caure, novament corredisses, compaginar feines i estudis, provar de preveure les noves sorpreses que Bolonya ens depara, una travessa farcida de fonts però també de pedres i l'eterna pregunta : quina pot ésser la teva contribució? Amb aquest darrer curs encara fresc, molts ja em mogut fitxa, ens cal però saber sumar forces, fer confluir il.lusions i arremangar tantes mànigues com calgui...prosseguint la rauxa. Que la força ens acompanyi...

Dissidències (IV) - Situacionismes: La Vie S'écoule

La sociedad del espectáculo (1968), de Guy Debord y La revolución de todos los días (1967) de Raoul Veneigem

Dissidències (IV) Els Situacionistes

Apunt d'emprendre el vol, ja amb l'ala esquerra restablerta, una no pot més que cercar la vessant constructiva d'aquests dies d'obligat repós...Així com els llargs períodes de pura reflexió descompensen el meu temperament segons la teoria dels humors (ProblemataXXX, Aristòtil), quan aquests s'equilibren i una se sobreposa feliçment, el furor creatiu ho acaba podent tot...

Així, doncs, la lectura profussa i el gaudi tranquil de les postes de sol, m'ha conduït a nombroses reflexions que esperen ésser recollides per a futures projeccions...

Abans d'emprendre el meu viatge formatiu, he volgut recuperar un debat insatisfet durant la urgència d'aquest curs. 

El maig del 68 sempre m'ha despertat sentiments contradictoris, com tota revolució, que acaba esdevenint institucionalitzada i absorvida per la Norma. Dos llibres, però, van ésser de cabdal importància. La sociedad del espectáculo (1968), de Guy Debord i La revolución de todos los días (1967) de Raoul Veneigem. Els Situacionistes van fer una crítica de la cosificació de la vida qüotidiana sota el capitalisme i es van proposar canviar-la mitjançant una acció artística vinculada a allò polític. Aprofitar el potencial "sígnic" dels objectes de consum per a transformar-los en artefactes poètics, dotats d'un sentit contestatari, integrant art i vida...no vindria a ser això? Debord diria:

   "...Nuestra acción sobre el comportamiento, en relación con los demás aspectos deseables de una revolución en las costumbres, puede definirse someramente por la invención de juegos de una esencia nueva. El objetivo general tiene que ser la ampliación de la parte no medioce de la vida, de disminuir, en tanto sea posible, los momentos nulos..."

Amb això volia dir que hem d'ésser productius, incansables, incapaços de gaudir de la calma de l'esperit, sempre omplint de futileses el nostre lleure, incapaços d'aturar la Màquina...?

Jo crec que no...Penso que era una crida a l'acció, però encarada a la creativitat i a la construcció, volguda desde dins i no pas assumida de forma rutinària...Penso que en essència, Nietzsche també ens volia dir això plantejant la disjuntiva entre resignació o re-assignació... 

Dissidències (III) Melanconia

"Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit i rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant dels magatzems de taüts i m'afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialment cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ben ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets a la gent...aleshores m'adono que és ben hora d'anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala. Amb un floreig filosòfic, Cató es va llençar sobre la seva espasa; jo, agafo un vaixell silenciosament..."          Moby Dick, Melville

Una mica com la Betancourt -despedint-se amb petons dels seus raptors- o com Patricia Hearst

amb l'Ejército Simbiótico de Liberación, aquests dies em veig afectada per una sort de Síndrome d'Estocolm...la nena no se'n sap avenir de tant temps a ciutat...

Poso en ordre la paperassa generada durant aquests mesos de segrest i preparo la taula pels plànols i el seu imminent desplegament...

Encara bellugaaaaaaaaaaaaaa...

Emprenc la difícil tasca de tancar la barraqueta…i finalment, decideixo com és habitual sortir-me per la tangent… m’avinc a tancar el curs, però en cap cas, aquest espai…Qui em coneix sap la meva tendència a deixar-me sempre portes i finestres obertes, per tant, tapiar aquesta finestra no se m’acudiria mai…

La reflexió va per llarg, més val que seieu i prengueu paciència…

Arribada l’hora dels adéus i fent una ullada enrera, fem recompte d’aquelles coses que han quedat al tinter, la llista de llibres que han quedat per llegir o el munt de coses que encara ens queden per fer. Per més que una, prova d’estirar el temps, aquest és el que és…no n’ha quedat per la reflexió electoral, ni per la webquest …

Què ha quedat ? Una permanent sensació de velocitat …TIC/TAC…, immersions contínues en una naufragi constant i l’etern dubte –sense retroacció ni brúixola- de no acabar de saber cap ón és que anem caminant…

Què més ? Encara més dubtes. Un cop acceptada la base que tota acció educativa és política -en tant que modificadora de conductes en un context determinat- ; acceptat de bon grat el repte tecnològic com a recurs i mitjà per aprendre la necessitat educativa d’una actualització constant…i fins acceptada, la personalitat pol.lèmica i obscurantista del nostre Mestre de Cerimònies, constatem feliçment que la iniciació ha estat rica i profitosa. Curulla de debats actuals, espai-cruïlla entre l’especulació teòrica i la praxi de la realitat, al meu parer l’espai propi de la teoria de l’educació, en el sentit més deweià del terme –una Teoria encarada a la millora de la realitat-.

El curs ha estat llarg i hem aprés moltes coses…Potser la intensitat i el ritme frenètic han contribuït a la interiorització ,tot i que també al trànsit amb presses sobre tots els continguts…Tenim però, un ventall de mitjans… per tant, força. Caldrà fer-ne ús i aprofundir-hi.

La metodologia gestionada per l’Enric ha estat un regal, enmig de la desolació quant a estratègies didàctiques que ha dominat el semestre. La perplexitat que m’ha acompanyat aquests mesos a la facultat de Pedagogia comença a diluir-se en l’emergència de l’estiu, i suposo que el cansament em fa riure, en imaginar-me la Universitat com un altre més, però dels grans…sistemes oberts superiors…Si bé és cert que també la universitat és un reflexe d’allò que es respira a la societat, acceptar-ho, vol dir que ja està bé i no li cal transformació ni millora (tant a la institució com a la societat) ?

Obrir camí i aprendre a aprendre –ha estat la nostra gran conquesta- una conquesta, que no ho acaba d’ésser, ni ho vol, perquè està en contínua re-volta i revisió (LLL), i estarà bé que així sigui…
També jo segueixo atentament i amb il.lusió la metamorfosi de la papallona- que té en l’enigmàtic misteri del procés i en la psicodèlia (psyché+delos, evidencia/brillantor de l’ànima ) resultant, del batre d’ales, la seva grandesa.

Dissidències (II) Èxodes

Davant del tour europeu de Bush, qui no sembla tenir jet-lag...esmorza amb Merkel i se saluda amb Sarkozy a l'hora de sopar, Itàlia i França mouen fitxa quant als immigrants...A Spain també som europeus i comença a haver-hi mesures (edat d'escolarització pels immigrants entrants, reagrupament familiar...).
Us deixo un tema dels maresmencs Nisei, perquè no vull redundar en allò que em sembla una obvietat...

TIC_TAC (I) Sobre tecnogies i educació

Por Umberto Eco

¿De qué sirve el profesor?

¿En el alud de artículos sobre el matonismo en la escuela he leído un
episodio que, dentro de la esfera de la violencia, no definiría precisamente
al máximo de la impertinencia. .. pero que se trata, sin embargo, de una
impertinencia significativa. Relataba que un estudiante, para provocar a un
profesor, le había dicho: "Disculpe, pero en la época de Internet, usted,
¿para qué sirve?"
El estudiante decía una verdad a medias, que, entre otros, los mismos
profesores dicen desde hace por lo menos veinte años, y es que antes la
escuela debía transmitir por cierto formación pero sobre todo nociones, desde las tablas en la primaria, cuál era la capital de Madagascar en la escuela media hasta los hechos de la guerra de los treinta años en la secundaria. Con la aparición, no digo de Internet, sino de la televisión e
incluso de la radio, y hasta con la del cine, gran parte de estas nociones empezaron a ser absorbidas por los niños en la esfera de la vida extraescolar.
De pequeño, mi padre no sabía que Hiroshima quedaba en Japón, que existía Guadalcanal, tenía una idea imprecisa de Dresde y sólo sabía de la India lo que había leído en Salgari. Yo, que soy de la época de la guerra, aprendí esas cosas de la radio y las noticias cotidianas, mientras que mis hijos han visto en la televisión los fiordos noruegos, el desierto de Gobi, cómo las abejas polinizan las flores, cómo era un Tyrannosaurus rex y finalmente un niño de hoy lo sabe todo sobre el ozono, sobre los koalas, sobre Irak y sobre Afganistán. Tal vez, un niño de hoy no sepa qué son exactamente las células madre, pero las ha escuchado nombrar, mientras que en mi época de
eso no hablaba siquiera la profesora de ciencias naturales. Entonces, ¿de qué sirven hoy los profesores?
He dicho que el estudiante dijo una verdad a medias, porque ante todo un docente, además de informar, debe formar. Lo que hace que una clase sea una buena clase no es que se transmitan datos y datos, sino que se establezca un diálogo constante, una confrontación de opiniones, una discusión sobre lo que se aprende en la escuela y lo que viene de afuera. Es cierto que lo que
ocurre en Irak lo dice la televisión, pero por qué algo ocurre siempre ahí, desde la época de la civilización mesopotámica, y no en Groenlandia, es algo que sólo lo puede decir la escuela. Y si alguien objetase que a veces también hay personas autorizadas en Porta a Porta (programa televisivo italiano de análisis de temas de actualidad), es la escuela quien debe discutir Porta a Porta. Los medios de difusión masivos informan sobre muchas cosas y también transmiten valores, pero la escuela debe saber discutir la manera en la que los transmiten, y evaluar el tono y la fuerza de argumentación de lo que aparecen en diarios, revistas y televisión. Y además, hace falta verificar la información que transmiten los medios: por ejemplo, ¿quién sino un docente puede corregir la pronunciación errónea del inglés que cada uno cree haber aprendido de la televisión?
Pero el estudiante no le estaba diciendo al profesor que ya no lo necesitaba porque ahora existían la radio y la televisión para decirle dónde está Tombuctú o lo que se discute sobre la fusión fría, es decir, no le estaba diciendo que su rol era cuestionado por discursos aislados, que circulan de
manera casual y desordenado cada día en diversos medios -que sepamos mucho sobre Irak y poco sobre Siria depende de la buena o mala voluntad de Bush. El estudiante estaba diciéndole que hoy existe Internet, la Gran Madre de todas las enciclopedias, donde se puede encontrar Siria, la fusión fría, la guerra de los treinta años y la discusión infinita sobre el más alto de los
números impares. Le estaba diciendo que la información que Internet pone a su disposición es inmensamente más amplia e incluso más profunda que aquella de la que dispone el profesor. Y omitía un punto importante: que Internet le dice "casi todo", salvo cómo buscar, filtrar, seleccionar, aceptar o rechazar toda esa información.
Almacenar nueva información, cuando se tiene buena memoria, es algo de lo que todo el mundo es capaz. Pero decidir qué es lo que vale la pena recordar y qué no es un arte sutil. Esa es la diferencia entre los que han cursadoestudios regularmente (aunque sea mal) y los autodidactas (aunque sean geniales).
El problema dramático es que por cierto a veces ni siquiera el profesor sabe enseñar el arte de la selección, al menos no en cada capítulo del saber.
Pero por lo menos sabe que debería saberlo, y si no sabe dar instrucciones precisas sobre cómo seleccionar, por lo menos puede ofrecerse como ejemplo, mostrando a alguien que se esfuerza por comparar y juzgar cada vez todo aquello que Internet pone a su disposición. Y también puede poner cotidianamente en escena el intento de reorganizar sistemáticamente lo que
Internet le transmite en orden alfabético, diciendo que existen Tamerlán y monocotiledóneas pero no la relación sistemática entre estas dos nociones.
El sentido de esa relación sólo puede ofrecerlo la escuela, y si no sabe cómo tendrá que equiparse para hacerlo. Si no es así, las tres I de Internet, Inglés e Instrucción seguirán siendo solamente la primera parte de un rebuzno de asno que no asciende al cielo.

Dissidències ( I )

A la manera de Foucault, una forma de dibuixar la tendència potser sigui observar la NORMA des de la DISSIDÈNCIA. És en aquest marge normatiu de la legalitat, que la Xarxa d'Educació Lliure, és dissident...

5 d'abril '08, El Garraf, 1ª reunió amb la XELL

La XELL, és una xarxa de persones, col.lectius i espais educatius implicats o interessats en l'educació lliure, vivencial i activa...que entre d'altres, té per objectius :

a) promoure la creació d'escoles, experiències i col.lectius de pedagogia lliure i donar suport al seu funcionament.

b) aprofundir en els valors, els principis i les pràctiques de l'educació lliure i difondre'ls.

El seu origen es remunta al 2005, responent a la necessitat de crear un espai de confluència. Les 1eres Jornades d'Educació Lliure, posen en contacte fins a vint-i-cinc projectes de tot l'Estat espanyol. Així, doncs, la XELL no era una coordinació pròpiament, sinó un espai de confluència...

Actualment, ens trobem en un moment de replantejament i reflexió principalment i a grans trets per 2 causes :

a)la impossibilitat actual de donar resposta a totes les demandes i necessitats. La xarxa ha crescut en embergadura i es fa necessària la dedicació total de persones,per a la seva gestió.

b) la legalitat, com afrontar l'obligatorietat d'escolarització dels infants de 0 a 3 anys ? Algunes escoles ja han rebut notificacions (avisos de retirada de custòdia) i visites dels Mossos.

Calen nous plantejaments, cara a noves demandes...

És un moment de replantejament preciós per a qualsevol pedagog, no m'extendré més, el qui vulgui saber més que xiuli, que es mogui o que vingui el 15 de juny a la propera reunió.

Tendències educatives actuals ( II )

Com anava dient anteriorment, trobem uns documents, els PECs -o projectes educatius de centre- on podem fer-nos una idea de la tendència pedagògica de cada centre. Fent-ne una consulta aleatòria a la xarxa -i sense voluntat d'ésser sistemàticament científica- descobreixo que molts segueixen principis semblants en determinats punts. Així, per exemple, Vigotsky i Piaget quant a la metodologia de l'aprenentatge (l’alumne aprèn a partir dels seus esquemes de
coneixement,adquirint nous esquemes amb la construcció dels nous aprenentatges, desenvolupant el seu pensament, la seva autonomia, la seva iniciativa...) hi continüen tenint vigència.
D'altra banda, el PEC també vol preservar la singularitat de cada centre, constituint-se en manifest de les respectives particularitats que conjuminen la salvaguarda de la controvertida autonomia de centre.
I dic controvertida -personalment- perquè a l'autonomia de cada centre , hi hem d'afegir l'autonomia de cada docent. Més enllà de la llibertat de càtedra universitària -a la qual podríem dedicar tot un capítol- també a Primària i a Secundària topem amb allò que "cada maestrillo tiene su librillo...", fet que representa tants avantatges com entrebancs. Per tant, a efectes pràctics, és complicat d'adscriure l'activitat docent a una tendència unificada: hi ha tants models docents com formes d'entendre l'ensenyança i d'incorporar-la a la pròpia vida.
Amb això i arribats a aquest punt, i sota la influència de la lectura selectiva d'alguns passatges del llibret de T.W. Moore, crec poder comprendre allò dit a classe quant al fet que la realitat de la tipologia docent que trobem a les aules, respon a la realitat externa a elles.
Moore distingeix a Introducción a la teoría de la educación entre teories limitades i teories generals. Les primeres tindrien un objectiu de caire tècnic orientat a trobar la forma més efectiva d'ensenyar(metodologia), mentre que les de caire general, atanyen a allò subjecte a ésser ensenyat amb l'objecte de formar un cert tipus de persona i fins, de societat.
Actualment, i d'acord amb la trajectòria històrica dibuixada per Conrad Vilanou (Temps d'educació,24) ens trobaríem en una certa crisi ideològica, on les teories generals proven de reubicar-se a través p.ex. del treball de la multiculturalitat enfront de la diversitat en augment... Malgrat tot, és palesa encara la reacció postmoderna enfront a l'optimisme Il.lustrat per la raó.
Ningú més que l'home racional és responsable de les atrocitats comeses en el seu nom i la vessant filosòfica originària de la pedagogia, ha estat de fa temps substituïda, per una altra de metodològica. La Pedagogia, i de fet, l'educació, ja no són un fi ( sophrosine ) sinó un mitjà al servei de la Tecnocràcia, del desenvolupament tècnic en la guerra de l'espai, del desenvolupament econòmic en l'emergència globalitzant...Sembla que l'educació digui: mira,la ideologia, on ens ha portat...després de Mathausen, castiguem i reduïm a la raó a instrument i al performativisme total. Això no pot tornar a passar...

La pedagogia en un continuü de tensions entre el present (sollen) i el condicional (sein), entre l'objectivitat i la preocupació pel subjecte, entre reducció i interpretació, la comunitat i el jo...és des de Grècia, tant política...

I el cert és que darrera la pedagogia metodològica d'avui, la dels mitjans, la que té l'èxit eficaç per objecte, la que mesura amb indicadors els seus resultats i es compara amb vergonya a nivell mundial, també té una signatura ideològica. Potser ja no s'inscriu en volums polsegosos d'humanisme culturitzant, però deixa emprempta i es redacta dins del marc legal.

A les bases de la L.E.C llegim les aspiracions de la societat catalana : "millorar la seva prosperitat material, el seu benestar social i la seva cohesió comunitària..."(pag.2) o bé els seus propòsits de millora qualitativa, quantificats mitjançant uns resultats desfavorables que "tenen un impacte negatiu sobre la competitivitat del país, alhora que representen un risc de fractura social..."(pag.10).

Més enllà de que la societat ja es troba facturada i que resulta tendenciós culpar-ne exclusivament l'educació. Més enllà dels aspectes positius de la llei -que en té- i del fet de no mencionar mai la privatització que tant exaspera els mestres; i també més enllà de la lectura que en faig, que és una interpretació: la meva, el cert és que l'home crea instruments al servei d'una idea. L'èxit, el mercat, el guany...són ideologia, són tendència...educativa,a falta de criteri pedagògic unificador, si cal.

Tendències educatives actuals ( I )

A mi –i perdoneu-me l’atreviment primaveral- en ésser requerida a efectuar una humil diagnosi de les tendències educatives prominents en l’actualitat, em sobrevenen els dubtes : tendències a Primària, a Secundària, a l’àmbit universitari, potser els promoguts a nivell de les associacions, o bé dins els plans comunitaris gestats per les associacions de veïns o fins els intents de socialització participativa tant en boga amb els PADs dels Districtes…………? Perquè si l‘acte educatiu ve condicionat per la declarada intenció de modificar conductes i si –com dèiem- hi afegim el medi i tots els referents que se’n desprenen , sortosament, n’hi ha diverses –encara que minoritàries- de tendències.

Deixo en suspens l’apunt, donat que no era el tema i que de fet, tan sols era un picar l’ullet als nombrosos agents de canvi amb intencionalitat educativa, no pertanyents a l’àmbit formal institucional.

Escometent frontalment la tasca encomanada el txoc també és frontal: amb 29 anyets la realitat educativa em queda força lluny i corro el perill d'esdevenir anacrònica i especulativa en excés...i això, els pedagogs no ho volem...Però faig trampa, i és que resulta que hi ha uns documents que es diuen Projectes Educatius de Centre, que vindrien a ser un full de ruta -més que no pas una declaració de principis- on els centres fixen els seus objectius.

  (Continuarà...)

Precampanya tecnològica : "mañana en la batalla piensa en mí"

La globalització de la precampanya : reaggetons electorals

I bé, per tal de trivialitzar un xic i acompanyar la lectura espessa dels programes electorals autòctons i destriar-ne allò que atany fonamentalment a l'àmbit educatiu, un vídeo i una pregunta : és possible que en el fet de guanyar unes eleccions, actualment, hi pesi més la forma que no pas el contingut del propi programa?

Enfocant els problemes educatius des de les propostes de solució

Jo proposo un joc, potser començo la casa per la teulada, però en certa manera ho tenim tant a la vora i en sabem tan poc..., i la universitat queda tan lluny de la realitat de les pràctiques educatives que es porten a terme a les escoles i dels problemes amb els que topen..., que tot plegat, requereix fer força observacions.
Duna banda,de fa uns quants mesos, els mitjans fan ressó de tot un seguit de notícies entorn alguns dels problemes amb els que topa actualment l'ensenyança on hi ha, des d'un informe desfavorable en xifres, passant per la necessitat de personal inexpert o poc format des de l'Administració i acabant per la manca d'implicació de les famílies. Prenent aquesta triple perspectiva (bens segur que ometo factors) entrem de ple en una confrontació. El cos de mestres manifestant-se en contra de la L.E.C , enmig d'un clima de precampanya de tota la classe política, preocupada pels baixos resultats de l'alumnat.
Més que "qui en té la culpa", potser hauríem de preguntar-nos "què és que ho causa" i trencar una llança pel desig de construcció. Així, aprofitant el moment històric, i donat que vull pensar que tota proposta de reforma no és únicament electoralista sinó que es fonamenta en un estudi previ encarat a la millora...proposo provar de diferenciar les propostes educatives que trobem dins del programa del psoe i el programa del pp
És a dir, fer un exercici a la inversa : partir de les propostes de solució, per anar a trobar la problemàtica que les fonamenta.