"Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit i rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant dels magatzems de taüts i m'afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialment cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ben ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets a la gent...aleshores m'adono que és ben hora d'anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala. Amb un floreig filosòfic, Cató es va llençar sobre la seva espasa; jo, agafo un vaixell silenciosament..." Moby Dick, Melville
Una mica com la Betancourt -despedint-se amb petons dels seus raptors- o com Patricia Hearst
amb l'Ejército Simbiótico de Liberación, aquests dies em veig afectada per una sort de Síndrome d'Estocolm...la nena no se'n sap avenir de tant temps a ciutat...
Poso en ordre la paperassa generada durant aquests mesos de segrest i preparo la taula pels plànols i el seu imminent desplegament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada