Dissidències (IV) Els Situacionistes

Apunt d'emprendre el vol, ja amb l'ala esquerra restablerta, una no pot més que cercar la vessant constructiva d'aquests dies d'obligat repós...Així com els llargs períodes de pura reflexió descompensen el meu temperament segons la teoria dels humors (ProblemataXXX, Aristòtil), quan aquests s'equilibren i una se sobreposa feliçment, el furor creatiu ho acaba podent tot...

Així, doncs, la lectura profussa i el gaudi tranquil de les postes de sol, m'ha conduït a nombroses reflexions que esperen ésser recollides per a futures projeccions...

Abans d'emprendre el meu viatge formatiu, he volgut recuperar un debat insatisfet durant la urgència d'aquest curs. 

El maig del 68 sempre m'ha despertat sentiments contradictoris, com tota revolució, que acaba esdevenint institucionalitzada i absorvida per la Norma. Dos llibres, però, van ésser de cabdal importància. La sociedad del espectáculo (1968), de Guy Debord i La revolución de todos los días (1967) de Raoul Veneigem. Els Situacionistes van fer una crítica de la cosificació de la vida qüotidiana sota el capitalisme i es van proposar canviar-la mitjançant una acció artística vinculada a allò polític. Aprofitar el potencial "sígnic" dels objectes de consum per a transformar-los en artefactes poètics, dotats d'un sentit contestatari, integrant art i vida...no vindria a ser això? Debord diria:

   "...Nuestra acción sobre el comportamiento, en relación con los demás aspectos deseables de una revolución en las costumbres, puede definirse someramente por la invención de juegos de una esencia nueva. El objetivo general tiene que ser la ampliación de la parte no medioce de la vida, de disminuir, en tanto sea posible, los momentos nulos..."

Amb això volia dir que hem d'ésser productius, incansables, incapaços de gaudir de la calma de l'esperit, sempre omplint de futileses el nostre lleure, incapaços d'aturar la Màquina...?

Jo crec que no...Penso que era una crida a l'acció, però encarada a la creativitat i a la construcció, volguda desde dins i no pas assumida de forma rutinària...Penso que en essència, Nietzsche també ens volia dir això plantejant la disjuntiva entre resignació o re-assignació...