Fent equilibris...

Dissidències (VI) La Trinitat pensament/paraula/acció

Ho creiem, ho diem i ho fem...sense escisió...amor i entusiasme...

...quan les energies convergeixen en una i sents que formes part d'un lloc, quan el temps no té cap importància i deixa d'existir, quan la bellesa de la posta de sol i la companyia deixen que el silenci sigui un amic... David Motoso

Dissidències (V) El cas Batiste Malonda

Per a qui és l'educació? Per a qui, les lleis? Per a qui, la democràcia...? (demos +kratós, govern o poder del poble). Hi ha reclamacions que espaialment ens són llunyanes, però que de fons, ens són tan conegudes i tan antigues com les besàvies...Setembre està al caure, novament corredisses, compaginar feines i estudis, provar de preveure les noves sorpreses que Bolonya ens depara, una travessa farcida de fonts però també de pedres i l'eterna pregunta : quina pot ésser la teva contribució? Amb aquest darrer curs encara fresc, molts ja em mogut fitxa, ens cal però saber sumar forces, fer confluir il.lusions i arremangar tantes mànigues com calgui...prosseguint la rauxa. Que la força ens acompanyi...

Dissidències (IV) - Situacionismes: La Vie S'écoule

La sociedad del espectáculo (1968), de Guy Debord y La revolución de todos los días (1967) de Raoul Veneigem

Dissidències (IV) Els Situacionistes

Apunt d'emprendre el vol, ja amb l'ala esquerra restablerta, una no pot més que cercar la vessant constructiva d'aquests dies d'obligat repós...Així com els llargs períodes de pura reflexió descompensen el meu temperament segons la teoria dels humors (ProblemataXXX, Aristòtil), quan aquests s'equilibren i una se sobreposa feliçment, el furor creatiu ho acaba podent tot...

Així, doncs, la lectura profussa i el gaudi tranquil de les postes de sol, m'ha conduït a nombroses reflexions que esperen ésser recollides per a futures projeccions...

Abans d'emprendre el meu viatge formatiu, he volgut recuperar un debat insatisfet durant la urgència d'aquest curs. 

El maig del 68 sempre m'ha despertat sentiments contradictoris, com tota revolució, que acaba esdevenint institucionalitzada i absorvida per la Norma. Dos llibres, però, van ésser de cabdal importància. La sociedad del espectáculo (1968), de Guy Debord i La revolución de todos los días (1967) de Raoul Veneigem. Els Situacionistes van fer una crítica de la cosificació de la vida qüotidiana sota el capitalisme i es van proposar canviar-la mitjançant una acció artística vinculada a allò polític. Aprofitar el potencial "sígnic" dels objectes de consum per a transformar-los en artefactes poètics, dotats d'un sentit contestatari, integrant art i vida...no vindria a ser això? Debord diria:

   "...Nuestra acción sobre el comportamiento, en relación con los demás aspectos deseables de una revolución en las costumbres, puede definirse someramente por la invención de juegos de una esencia nueva. El objetivo general tiene que ser la ampliación de la parte no medioce de la vida, de disminuir, en tanto sea posible, los momentos nulos..."

Amb això volia dir que hem d'ésser productius, incansables, incapaços de gaudir de la calma de l'esperit, sempre omplint de futileses el nostre lleure, incapaços d'aturar la Màquina...?

Jo crec que no...Penso que era una crida a l'acció, però encarada a la creativitat i a la construcció, volguda desde dins i no pas assumida de forma rutinària...Penso que en essència, Nietzsche també ens volia dir això plantejant la disjuntiva entre resignació o re-assignació... 

Dissidències (III) Melanconia

"Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit i rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant dels magatzems de taüts i m'afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialment cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ben ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets a la gent...aleshores m'adono que és ben hora d'anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala. Amb un floreig filosòfic, Cató es va llençar sobre la seva espasa; jo, agafo un vaixell silenciosament..."          Moby Dick, Melville

Una mica com la Betancourt -despedint-se amb petons dels seus raptors- o com Patricia Hearst

amb l'Ejército Simbiótico de Liberación, aquests dies em veig afectada per una sort de Síndrome d'Estocolm...la nena no se'n sap avenir de tant temps a ciutat...

Poso en ordre la paperassa generada durant aquests mesos de segrest i preparo la taula pels plànols i el seu imminent desplegament...

Encara bellugaaaaaaaaaaaaaa...

Emprenc la difícil tasca de tancar la barraqueta…i finalment, decideixo com és habitual sortir-me per la tangent… m’avinc a tancar el curs, però en cap cas, aquest espai…Qui em coneix sap la meva tendència a deixar-me sempre portes i finestres obertes, per tant, tapiar aquesta finestra no se m’acudiria mai…

La reflexió va per llarg, més val que seieu i prengueu paciència…

Arribada l’hora dels adéus i fent una ullada enrera, fem recompte d’aquelles coses que han quedat al tinter, la llista de llibres que han quedat per llegir o el munt de coses que encara ens queden per fer. Per més que una, prova d’estirar el temps, aquest és el que és…no n’ha quedat per la reflexió electoral, ni per la webquest …

Què ha quedat ? Una permanent sensació de velocitat …TIC/TAC…, immersions contínues en una naufragi constant i l’etern dubte –sense retroacció ni brúixola- de no acabar de saber cap ón és que anem caminant…

Què més ? Encara més dubtes. Un cop acceptada la base que tota acció educativa és política -en tant que modificadora de conductes en un context determinat- ; acceptat de bon grat el repte tecnològic com a recurs i mitjà per aprendre la necessitat educativa d’una actualització constant…i fins acceptada, la personalitat pol.lèmica i obscurantista del nostre Mestre de Cerimònies, constatem feliçment que la iniciació ha estat rica i profitosa. Curulla de debats actuals, espai-cruïlla entre l’especulació teòrica i la praxi de la realitat, al meu parer l’espai propi de la teoria de l’educació, en el sentit més deweià del terme –una Teoria encarada a la millora de la realitat-.

El curs ha estat llarg i hem aprés moltes coses…Potser la intensitat i el ritme frenètic han contribuït a la interiorització ,tot i que també al trànsit amb presses sobre tots els continguts…Tenim però, un ventall de mitjans… per tant, força. Caldrà fer-ne ús i aprofundir-hi.

La metodologia gestionada per l’Enric ha estat un regal, enmig de la desolació quant a estratègies didàctiques que ha dominat el semestre. La perplexitat que m’ha acompanyat aquests mesos a la facultat de Pedagogia comença a diluir-se en l’emergència de l’estiu, i suposo que el cansament em fa riure, en imaginar-me la Universitat com un altre més, però dels grans…sistemes oberts superiors…Si bé és cert que també la universitat és un reflexe d’allò que es respira a la societat, acceptar-ho, vol dir que ja està bé i no li cal transformació ni millora (tant a la institució com a la societat) ?

Obrir camí i aprendre a aprendre –ha estat la nostra gran conquesta- una conquesta, que no ho acaba d’ésser, ni ho vol, perquè està en contínua re-volta i revisió (LLL), i estarà bé que així sigui…
També jo segueixo atentament i amb il.lusió la metamorfosi de la papallona- que té en l’enigmàtic misteri del procés i en la psicodèlia (psyché+delos, evidencia/brillantor de l’ànima ) resultant, del batre d’ales, la seva grandesa.