Encara bellugaaaaaaaaaaaaaa...

Emprenc la difícil tasca de tancar la barraqueta…i finalment, decideixo com és habitual sortir-me per la tangent… m’avinc a tancar el curs, però en cap cas, aquest espai…Qui em coneix sap la meva tendència a deixar-me sempre portes i finestres obertes, per tant, tapiar aquesta finestra no se m’acudiria mai…

La reflexió va per llarg, més val que seieu i prengueu paciència…

Arribada l’hora dels adéus i fent una ullada enrera, fem recompte d’aquelles coses que han quedat al tinter, la llista de llibres que han quedat per llegir o el munt de coses que encara ens queden per fer. Per més que una, prova d’estirar el temps, aquest és el que és…no n’ha quedat per la reflexió electoral, ni per la webquest …

Què ha quedat ? Una permanent sensació de velocitat …TIC/TAC…, immersions contínues en una naufragi constant i l’etern dubte –sense retroacció ni brúixola- de no acabar de saber cap ón és que anem caminant…

Què més ? Encara més dubtes. Un cop acceptada la base que tota acció educativa és política -en tant que modificadora de conductes en un context determinat- ; acceptat de bon grat el repte tecnològic com a recurs i mitjà per aprendre la necessitat educativa d’una actualització constant…i fins acceptada, la personalitat pol.lèmica i obscurantista del nostre Mestre de Cerimònies, constatem feliçment que la iniciació ha estat rica i profitosa. Curulla de debats actuals, espai-cruïlla entre l’especulació teòrica i la praxi de la realitat, al meu parer l’espai propi de la teoria de l’educació, en el sentit més deweià del terme –una Teoria encarada a la millora de la realitat-.

El curs ha estat llarg i hem aprés moltes coses…Potser la intensitat i el ritme frenètic han contribuït a la interiorització ,tot i que també al trànsit amb presses sobre tots els continguts…Tenim però, un ventall de mitjans… per tant, força. Caldrà fer-ne ús i aprofundir-hi.

La metodologia gestionada per l’Enric ha estat un regal, enmig de la desolació quant a estratègies didàctiques que ha dominat el semestre. La perplexitat que m’ha acompanyat aquests mesos a la facultat de Pedagogia comença a diluir-se en l’emergència de l’estiu, i suposo que el cansament em fa riure, en imaginar-me la Universitat com un altre més, però dels grans…sistemes oberts superiors…Si bé és cert que també la universitat és un reflexe d’allò que es respira a la societat, acceptar-ho, vol dir que ja està bé i no li cal transformació ni millora (tant a la institució com a la societat) ?

Obrir camí i aprendre a aprendre –ha estat la nostra gran conquesta- una conquesta, que no ho acaba d’ésser, ni ho vol, perquè està en contínua re-volta i revisió (LLL), i estarà bé que així sigui…
També jo segueixo atentament i amb il.lusió la metamorfosi de la papallona- que té en l’enigmàtic misteri del procés i en la psicodèlia (psyché+delos, evidencia/brillantor de l’ànima ) resultant, del batre d’ales, la seva grandesa.