Tendències educatives actuals ( II )

Com anava dient anteriorment, trobem uns documents, els PECs -o projectes educatius de centre- on podem fer-nos una idea de la tendència pedagògica de cada centre. Fent-ne una consulta aleatòria a la xarxa -i sense voluntat d'ésser sistemàticament científica- descobreixo que molts segueixen principis semblants en determinats punts. Així, per exemple, Vigotsky i Piaget quant a la metodologia de l'aprenentatge (l’alumne aprèn a partir dels seus esquemes de
coneixement,adquirint nous esquemes amb la construcció dels nous aprenentatges, desenvolupant el seu pensament, la seva autonomia, la seva iniciativa...) hi continüen tenint vigència.
D'altra banda, el PEC també vol preservar la singularitat de cada centre, constituint-se en manifest de les respectives particularitats que conjuminen la salvaguarda de la controvertida autonomia de centre.
I dic controvertida -personalment- perquè a l'autonomia de cada centre , hi hem d'afegir l'autonomia de cada docent. Més enllà de la llibertat de càtedra universitària -a la qual podríem dedicar tot un capítol- també a Primària i a Secundària topem amb allò que "cada maestrillo tiene su librillo...", fet que representa tants avantatges com entrebancs. Per tant, a efectes pràctics, és complicat d'adscriure l'activitat docent a una tendència unificada: hi ha tants models docents com formes d'entendre l'ensenyança i d'incorporar-la a la pròpia vida.
Amb això i arribats a aquest punt, i sota la influència de la lectura selectiva d'alguns passatges del llibret de T.W. Moore, crec poder comprendre allò dit a classe quant al fet que la realitat de la tipologia docent que trobem a les aules, respon a la realitat externa a elles.
Moore distingeix a Introducción a la teoría de la educación entre teories limitades i teories generals. Les primeres tindrien un objectiu de caire tècnic orientat a trobar la forma més efectiva d'ensenyar(metodologia), mentre que les de caire general, atanyen a allò subjecte a ésser ensenyat amb l'objecte de formar un cert tipus de persona i fins, de societat.
Actualment, i d'acord amb la trajectòria històrica dibuixada per Conrad Vilanou (Temps d'educació,24) ens trobaríem en una certa crisi ideològica, on les teories generals proven de reubicar-se a través p.ex. del treball de la multiculturalitat enfront de la diversitat en augment... Malgrat tot, és palesa encara la reacció postmoderna enfront a l'optimisme Il.lustrat per la raó.
Ningú més que l'home racional és responsable de les atrocitats comeses en el seu nom i la vessant filosòfica originària de la pedagogia, ha estat de fa temps substituïda, per una altra de metodològica. La Pedagogia, i de fet, l'educació, ja no són un fi ( sophrosine ) sinó un mitjà al servei de la Tecnocràcia, del desenvolupament tècnic en la guerra de l'espai, del desenvolupament econòmic en l'emergència globalitzant...Sembla que l'educació digui: mira,la ideologia, on ens ha portat...després de Mathausen, castiguem i reduïm a la raó a instrument i al performativisme total. Això no pot tornar a passar...

La pedagogia en un continuü de tensions entre el present (sollen) i el condicional (sein), entre l'objectivitat i la preocupació pel subjecte, entre reducció i interpretació, la comunitat i el jo...és des de Grècia, tant política...

I el cert és que darrera la pedagogia metodològica d'avui, la dels mitjans, la que té l'èxit eficaç per objecte, la que mesura amb indicadors els seus resultats i es compara amb vergonya a nivell mundial, també té una signatura ideològica. Potser ja no s'inscriu en volums polsegosos d'humanisme culturitzant, però deixa emprempta i es redacta dins del marc legal.

A les bases de la L.E.C llegim les aspiracions de la societat catalana : "millorar la seva prosperitat material, el seu benestar social i la seva cohesió comunitària..."(pag.2) o bé els seus propòsits de millora qualitativa, quantificats mitjançant uns resultats desfavorables que "tenen un impacte negatiu sobre la competitivitat del país, alhora que representen un risc de fractura social..."(pag.10).

Més enllà de que la societat ja es troba facturada i que resulta tendenciós culpar-ne exclusivament l'educació. Més enllà dels aspectes positius de la llei -que en té- i del fet de no mencionar mai la privatització que tant exaspera els mestres; i també més enllà de la lectura que en faig, que és una interpretació: la meva, el cert és que l'home crea instruments al servei d'una idea. L'èxit, el mercat, el guany...són ideologia, són tendència...educativa,a falta de criteri pedagògic unificador, si cal.